JBL; inevitable todo.

Última hora del matí. Llatí. Avorriment. Fa fred, així que decideixo posar-me en una taula, al cosat del radiador. Hem giro cap al costat, i per un tros que ha quedat obert de la finestra, el veig. Et veig. 
De cop, el meu cor s'ha accelarat, va molt ràpid, massa ràpid. No m'havia passat mai, bueno si, només cuan el veig, cuan et veig. Per un moment se m'escapa un somriure, un petit somriure. El professor em pregunta si em passa alguna cosa, però en aquell instant li responc que no, que no em passa res. Es clar, no li puc dir al professor que el que em passa es que estic embovada amb una persona perfecte, la millor que conec, amb la que passaria tots els segons, minuts, dies, setmanes, messos, anys amb ella, per la que ho deixaria tot, però tot per estar amb ell. No, no sóc exagerada. Simplement... simplement que... Que cada vegada que el veig... Em tremolen les cames, els braços, les mans, em tremola tot el meu cos. Que cada vegada que el veig, em ficu vermella i em surt un petit somriure el qual no puc evitar, un somriure que només em surt cuan el veig a ell, només amb ell. Que...que..que.. que cada punyetera vegada que el veig, que et veig, se'm fica un nus al coll que no em deixa ni parlar. Per què en cada instant que el veig no existeix més món que ell, no existeix més món que tu. Per què el meu món ets tu petit, simplement i únicament tu. Per què t'estimo, t'estimo més que el 30 de juny, més que a res, més que a tot. Per què petit, avui t'estimo més que ahir, i menys que demà.