8 mesos; JBL.

I m'han dit que no pari de lluitar per tu, que si segueixo el meu somni, el somni d'estar amb tu, ho aconseguiré... Però veuràs, es que avui fa exactament 8 mesos que ens vem conéixer. Avui fa 8 mesos, estaria estudiant per la recuperació de biologia, en la que desprès ajudaria a un nen de primer a fer el seu examen, sense saber que m'enamoraria d'ell al poc temps. 

I jo em pensava que tot aixó seria molt més fàcil, però no. Peró, per qué? Per qué de tu? Van ser els teus ulls? Va ser la teva manera de parlar-me? Va ser la forma en que em miraves? Què va ser? Que vas fer perquè 8 mesos desprès et segueixi estimant, i no vull equivocar-me, però potser avui, més que el primer dia.

Vull seguir lluitant si, ho reconec, peró també penso que és una pèrdua de temps. Ho he intentat, he lluitat per tenir alguna cosa, mínima, i no passàvem d'amics, i ara? Ara ni aixó. Potser si que puc dir, ara més que mai, que no saps el que tens, fins que ho perds. I no t'he perdut, et tinc allà, però simplement et tinc, com apagat, esperant a què tornis a engegar-te... Peró l'espera es fa eterna, molt eterna. Cuan temps més t'he d'estar esperant? Vull esperar-te, si, peró potser cuan vinguis jo ja no hi seré, i aixó no vull que passi.

Amb tu he comprovat el que diu la gent, com una persona pot passar de ser res per tu, a ser més que tot. Com el teu món pot girar entorn a una sola persona. I com la teva vida pot tenir noms i cognoms propis, i la meva té els teus. Perquè ho ets tot petit, tot, ja ho saps.